miércoles, 2 de noviembre de 2011

Percepcions d'un no-res

En esta ocasión, quisiera presentar una poesía que, en 1997, gané un primer premio de un certamen literario. La poesía está escrita en catalán (mi lengua materna) y también he querido escribir este post con esta lengua latína, para poder presentarla a todos vosotros. La fuerza de este poema es la métrica de sus palabras, traducir-lo a otro idioma seria improcedente...

Sempre m’ha agradat escriure (aquest blog n’és un clar exemple...) i sempre m’ha agradat la poesia. Penso que un poema es la forma més òptima d’expressar, amb paraules, un sentiment de forma intensa i ordenada. 
  
Actualment, treballo més la poesia visual (en la qual em sento més a gust i lliure per crear), tot i això, ni oblido els meus orígens ni he deixat d’escriure poemes, podríem dir... més ortodoxes, seguint amb rigor les normes poètiques de la llengua emprada. En el cas del català, la seva mètrica té algunes petites diferències respecte l’espanyola que s’han de tenir en compte a l’hora de composar. 
  
La meva època més prolífica en la redacció d’aquest tipus de poesia va ser durant els anys universitaris... Suposo que al estudiar una carrera de caire científic, necessitava alliberar el meu hemisferi cerebral dret: sovint cansat de raonar i calcular... i donar-li activitat a l’esquerre, sempre àvid de crear i expressar-se... Són precisament d’aquest període les “Percepcions d'un no-res”: poesia guanyadora del primer premi del Setè Certamen Literari que convoca el Casal Calassanç de Barcelona.
  

Tapa del llibre publicat pel 7è Certamen Literari de Poesia i Prosa del Casal Calassanç

Escriure una poesia és tot un procés. Personalment, solc seguir la següent metodologia: De repent m’arriba la inspiració i comencen a brollar paraules rítmiques a dins del meu cap. Si puc em paro on sóc, m’assec i les escric tal com ragen al meu bloc de notes (que sempre porto a sobre). Quan acabo, tanco la llibreta i ho deixo refredar. Posteriorment, còmodament assegut al meu escriptori, la rellegeixo amb calma i decideixo quin tipus de mètrica li és més escaient. A partir d’aquí comença la etapa on treballo les paraules: comptant síl·labes, rimant versos, formant estrofes... però, en qualsevol cas, sempre intentant que aquest encotillament necessari dels mots, respecti al màxim: la força, la melodia i el sentiment que va sorgir al ser escrita amb el cor. Perfilar una poesia pot durar alguns dies, tot i això, mai acabo de sentir-me del tot satisfet del resultat... 
  
Les “Percepcions d’un no-res”, les vaig presentar sota el pseudònim de “Jacint de Compostela” al 7è Certamen Literari de Poesia i Prosa del Casal Calassanç. Tot i ser un concurs d’àmbit local, li tinc un entranyable record ja que va ser el primer reconeixement públic d’un dels meus escrits, va representar la meva primera publicació en un llibre compartit i va ser -sens dubte!- una jornada inoblidable... 
  
Escut del Casal Calassanç a la façana del carrer Sant Quintí de Barcelona 
  
Dies abans de l’entrega de premis em va trucar el portaveu del jurat per notificar-me que la meva poesia estava entre les finalistes i, per tant, em personés el dia del certamen. El dia 26 d’abril de 1997, vestit de gala i acompanyat per tota la meva família, varem anar al teatre del casal on es tenia que celebrar la festa. No us podeu imaginar la immensa joia i inenarrable emoció en sentir que era la meva poesia la que havia estat guardonada amb el primer premi... Entre aplaudiments, totalment atordit, vaig encaminar-me a la taula del jurat on se’m va fer entrega de diferents presents: com una copa commemorativa, un taló amb diners i quatre còpies del llibre (publicat expressament pel certamen) on estava impresa la poesia i prosa de tots els finalistes i premiats de cada nivell del concurs. 
  
Trofeu atorgat al primer premi de poesia 
  
Després em van fer asseure a l’escenari, entremig del jurat (format per escriptors, professors de català, editors...) i una imatge de Sant Jordi. Aleshores, l’actor Joan Martin del grup de teatre, va declamar la meva poesia amb un sentiment profund (de pell de gallina) fent-se seves totes i cadascuna de les paraules. Per acabar tantes emocions, un piscolabis regat amb cava... moment que, amb més tranquil·litat, vaig poder parlar amb tothom. 
  
Les “Percepcions d’un no-res” la formen quatre poesies independents que mostren diferents visions de cada una de les estacions de l’any. Són composicions d’art menor (excepte l’última) i van ser escrites amb una mètrica variada i senzilla:  
  1. Visió de primavera”, versada per a un amor de joventut, es una poesia octosíl·laba amb versos de rima consonant A-B-B-A.
  2. Visió d’estiu”, dedicada a un bon amic, es un poema també octosíl·lab amb versos de rima consonant A-B-B-A.
  3. Visió de tardor”, expressant el sentiment cap a la dona estimada, està formada per versos octosíl·labs de rima assonant a-b-a-b.
  4. Visió d’hivern”, descrivint un moment de gran tristesa personal. És tracta d’una poesia hendecasíl·laba de rima assonant a-a-b-b. Però, si ens fixem, la sisena síl·laba de cada vers (tipogràficament partit en aquest punt), també presenta una rima intermèdia assonant. De tal manera que cada estrofa realment segueix un patró: a·b–a·b–c·d–c·d.  
Si voleu fer un ús total o parcial del poema, poseu-vos primer en contacte amb mi. Espero que us agradi!
  
  
Percepcions d'un no-res 


Visió de primavera 

Rosa, que moixa aquest matí 
et fons amb lent esgotament, 
com brau que al ruedo surt valent 
per Sant Jordi vas a morir. 

Rosa, que al camp despertares 
del teu somni de poncella, 
de tota flor la més bella 
que a la vista regalares. 

Neixes de la sang vessada 
d'un drac de mitologia, 
que de trau al cor moria 
als primers llums de l'albada. 

Esvelta, prima i juvenil, 
de rojos pètals sedosos, 
de color i tacte pelfosos 
com roselles al sol d'abril. 

Al caràcter tens l'essència 
d'aquestes olors tan fines, 
com també de les espines 
que al damunt et fan presència. 

Plàcidament t'he resguardat, 
trista i delicada rosa, 
enmig de línies de prosa 
d'aquest vell llibre empolsinat. 



Visió d'estiu 

I nasqué a la fi el nou dia, 
un feix d'estiu m'il·luminà, 
un raig de sol que em despertà 
com l'ocell sa melodia. 

Caigué de nou la pluja al camp, 
camp amic de la sequera, 
àrid sòl, erma pedrera 
de grans esquerdes al rocam. 

Herba que gosares néixer 
en mig de tanta adversitat, 
en un desert cru i arrasat 
assolires poder créixer. 

Ara ets forta olivera 
feta de la millor fusta 
de tronc i copa robusta 
que no torça ventolera. 

Pregonament has arrelat 
a les faldes de la serra, 
d'ombra rebleixes el terra 
i das com fruit nostra amistat. 



Visió de tardor 

Tal com brostam encatifat 
al preludi de la tardor, 
és el teu fràgil despertar 
a les palpentes de l'amor. 

Calmoses prades de repòs, 
de prímula perfumades, 
són els silencis del teu cos 
al despuntar les albades. 

Cabells bruns, majestuosos 
d’encisadora presència, 
suaus al tacte, amorosos, 
com les sedes de Florència. 

Ulls de tardorenca visió, 
com terroses fulles seques, 
afalagat per la passió 
de vostres mirades tendres. 

Sonin amb emotiu pregó 
violins, flautes i arpa, 
per declarar el meu amor, 
a vostè, bella estimada. 



Visió d'hivern 

Olor a fulla morta 
                                       i a humus podrit, 
a fongs en la soca 
                                  del pi gegantí, 
a terra mullada, 
                                       a bosc tenebrós, 
a boira gelada, 
                                          a amarg desamor. 

Tristesa profunda 
                                        que glaces l'infern, 
arbre que despulla 
                                     i muda d'hivern. 
Rere la finestra 
                                       miren ulls d'infant, 
cau la neu primera, 
                                      s'entela el cristall. 

Núvols que enfosqueixen 
                                     un dia mig mort, 
amb cel gris i negre 
                                        com vestit de dol. 
Pluja que remulla 
                                      les teules de foc, 
vistós llamp que ofusca 
                                          la llum del meu cor. 


Jacint de Compostela (Humbert Sanz i Vaqué) 


Aquell 26 d’abril... fou dolç moment de gloria per aquest home de ciències... lletraferit, en qualsevol cas.
  
Gràcies per llegir-me, gràcies per comentar.

14 comentarios:

  1. Humbert, no coneixia aquesta faceta teva, tot i saber que l'escriptura és el teu mitja preferit per expressar-te.
    No sóc un coneixedor de la poesia, però m'agrada quan la llegeixo deixar-me portar pel sentiment que pugui expressar l'autor/a.

    Així com les tres primeres son cants a l'enamorament, les noto amb una certa contenció, potser pel format compositiu, la meticulositat de l'encadenamet, una certa pau que mantè part de distàcia amb el motiu estimat.

    Però a L'Hivern, deixes anar tota la emoció continguda en aquella distància que va fer imposible la culminació d'un amor compartit.
    Llegida per un actor, com dius, posaria la pell de gallina.

    Un cop més la teva sensibilitat artistica ens deixa una faceta més d'aquest mineral que portes dins, pur, amb aparença fràgil però interior resistent.

    Un plaer llegir-te.
    Forta abraçada.

    ResponderEliminar
  2. Jordi,

    Com sempre, em fa molta il·lusió saber la teva opinió sobre l'escrit que penjo cada mes al blog, però en aquesta ocasió, al tractar-se d'art tenia especials ganes de que em donessis el teu punt de vista. Per això, mentres tu em deixaves el teu matiner comentari jo t'enviava un correu informant-te que l'havia publicat... jeje

    Certament, les quatre sotils visions, porten encriptat un sentiment d'amor (amistat) o desamor. La d'hivern (com bé dius) deixo anar tota l'emoció... un dia vaig sentir que els millors poemes s'escriuen quan estàs trist o desesperat.

    Gracies per les teves paraules Jordi.

    ResponderEliminar
  3. Ostres,noi!Sabia del teu vessant poètic però no que fos tan bo.La veritat es que fas un dels millors blogs que conec,tot i que no en conec gaires.A veure quin dia us va bè,a tu ila Marga,per baixar jo a Tortosa,però no em fagis agafar el tend eles 6,es masa d'hora,el de les 8:30 va millor.Quan ho relegei¡xi tot et deixaré un nou comentari.Una abraçada!!!Robert

    ResponderEliminar
  4. Aquesta es una faceta teva que m'encanta,i no em sorpren,doncs,ets una persona amb molts de sentiments,i bé que els tens que expressar d'alguna manera!Tens moltes poesies,i nosé quina dirte que m'agrada més,bueno sí,la que em vas dedicar quan vam fer un any com a parella,em va arrivar al cor!Continua aixi,no deixis mai d'escriure!
    I ara...,a la espera del pròxim article!

    ResponderEliminar
  5. Robert,
    Gràcies per les teves sinceres paraules i pel suport incondicional cap aquest blog.
    Nosaltres també tenim ganes de que vinguis, avia'm si ens ho podem arreglar i, tranquil, no et farem matinar gaire... :-)
    Una abraçada!

    ResponderEliminar
  6. Marga,
    La veritat es que ets una de les poques persones que ha llegit tot el meu fons literari... per tant, em fa molta il·lusió el teu comentari. La teva poesia, escrita al nostre primer aniversari, com bé saps, té una força especial: un ressorgiment! No es pot entendre si no llegeixes primer la primera part...
    Gràcies per comentar les meves cabòries...
    Un petó!

    ResponderEliminar
  7. Hola Humbert, sóc la Mònica, amiga del Jordi Pascual que m'ha enviat el teu blog perquè llegís les teves poesies. Darrera aquesta mètrica tan científica que utilitzes, hi ha tot un món d'emocions i de sensibilitat que és el que la il·lumina. Tu saps millor que ningú que una pedra pot haver estat creada pel foc, oi? Potser no cal que et preocupis tan per la forma acadèmica, deixa't anar tot el que puguis, ja veuràs com les paraules sempre et portaran pel bon camí.

    ResponderEliminar
  8. Mònica,
    Primer que res, moltes mercès per la deferència d'haver-te llegit i comentat l'escrit... és per mi un gran honor comptar amb les teves valuoses paraules.
    Certament, l'art ha de ser un ordre desordenat, un seny eixelebrat... però ha de ser sobretot sentiment i projecció... Ja fa temps que empro poc la mètrica als meus poemes, però estic content d'haver-la utilitzat (millor o pitjor) per demostrar-me que m'agradava realment escriure poemes (son referent Jacint Verdaguer i Joan Maragall). Ara prefereixo més deixar-me portar per les paraules i per la plàstica...
    Moltes gràcies de nou pel teu comentari. Una cordial salutació!

    ResponderEliminar
  9. Humberto Sanz García1 de diciembre de 2011, 11:51

    Humbert, jo poc puc parlar de poesia perquè es tracta de l'expressió de sentiments (penso) i els sentiments es poden tenir (segurament tothom en te en un grau major o menor). A mí em costa expressar-los d'aquesta manera. Per a mí la poesía seria mètrica i tènica pures, o sigui una anti-poesia.
    Tinc el record del teu bon fer i de la teva il·lusió en aquest camp, de com anaves progressant de mica en mica. Del dia del lliurament del premi i com tota la família et vàrem acompanyar i vàrem estar contents per tu i amb tu.
    Segueix sempre amb aquest entusiasme perquè diu molt de tu i t'ajudarà, sens dubte, a assolir altres fites a la vida.

    ResponderEliminar
  10. Papa,
    Jo també recordo en il·lusió aquella tarde d'abril. Varem anar tota la família en ple (ni que fos el premi Planeta, eh?).
    Crec que la poesia es paraula i sentiment, per tant, la mètrica l'empresona... però per escriure una poesia amb rima lliure, primer! (crec personalment) has de demostrar-te que coneixes les regles del joc. Després, poc a poc, et podràs anar "alliberant" i agafant el propi estil. Si no es fa així: és mala poesia. No pots pintar abstracte correctament si no has pintat primer realisme.
    Una abraçada i moltes gracies per comentar.

    ResponderEliminar
  11. Vaya!!! no dejas de sorprenderme!!! ¿qué más te queda por experimentar?, que orgullo màs grande para ti y toda tu familia, que hermoso recuerdo. Mis felicitaciones!!! los poemas están hermosos... me dejaste sin palabras...
    Cariños a Jacinto y dile que nunca deje de escribir, ya que es el desahogo del alma...
    Saludos, Katty

    ResponderEliminar
  12. Katty,
    Ahora hacía tiempo que no te pasabas por Las Piedras del Ágora, ¡que ilusión más grande contar con tus palabras de nuevo!
    Te agradezco que te leyeras el artículo (escrito integramente en catalàn), supongo que usaste un traductor: lástima que la traducción literal del poema no se parece en nada y ya no es lo mismo... pero al menos te has hecho una idea (en otra ocasión publicaré alguna en español).
    Jacinto de Compostela (mi parte más poética) seguirá escribiendo para almas sensibles como la tuya.
    ¡Un saludo desde España!

    ResponderEliminar
  13. La poesia històricament i encara més en els temps moderns ha estat injustament relegada a un segon pla dins de la creació literària. La prosa s’emporta sempre els premis més quantiosos i el reconeixement més mediàtic a més de comptar amb un allau de seguidors molt més nombrosos. Suposo que la facilitat i lleugeresa de la lectura que te aquesta envers la poesia col•labora definitivament a que això sigui així. També cal dir que “qualsevol” pot escriure un llibre (mireu l’Ana Rosa Quintana per exemple) però crear una poesia ja costa més. El que passa és que cada cosa s’hauria de valorar amb la seva justa mesura i és que a vegades ens pot apetir més menjar un bon “solomillo” amb foie al Porto i a vegades potser mataríem per una bona truita de patates amb un got de vi tèrbol d’acompanyament. Humbert, si us plau, no et deixes mai el teu bloc de notes a casa i delecta’ns de quan en quan amb una ració de la teva cuina “Delicatessen”.

    ResponderEliminar
  14. David,
    Les teves paraules m'afalaguen i em fan posar vermell...
    No es per dir, però tu escrius molt bé. Un clar exemple son aquests comentaris: reflexius, raonats, cultes i gens mancats d'ironia i afecte.
    Es cert que l'art en general està completament "corromput" pels personatges mediàtics de torn i que els artistes professionals estan greument desvalorats. A sobre, com bé dius, la poesia és una disciplina literària de "2ª divisió". Per això el qui escriu poemes ho fa amb el cor i no tant amb el cap o la butxaca... és com l'aire per respirar: necessari però invalorable.
    Gracies a amics com tu, puc mostrar les meves creacions i sentir-me francament valorat.
    Moltes gràcies per tot David!

    ResponderEliminar